2 de setembre de 2012

"La conjetura de Fermat" de Jean d'Aillon

Voici un títol que porta a engany. Si el que us interessa és com fer jugar les matemàtiques en una intriga novel·lesca no us molesteu en llegir aquest llibre. Fermat i la seva conjectura juguen un paper molt tangencial en aquesta obra ambientada a la França del segle XVII, quan els tres mosqueters corrien les seves darreres aventures (Porthos també és un personatge convidat a l'obra). Al llibre hi apareixen els matemàtics Mersenne i Pascal que deleguen en Fermat la invenció d'un codi secret inviolable. Aquest nou codi s'ha de fer arribar al criptòleg del govern del Cardenal Mazarino.


Jean d'Aillon escriu una segona aventura del seu "detectiu" particular Louis de Fronsac. Si el que busquem és un tipus de novel·la històrico-policíaca potser ens agradarà. Sembla ben documentada, fins i tot en excés en alguns detalls. Els codis secrets sempre han estat importants en èpoques de guerra i aquí ens situem en les darreries de la Guerra dels Trenta Anys. Però el títol d'un llibre ha de donar pistes de per on va i la conjectura de Fermat no és el centre de la trama sinó, més aviat, un apèndix. Si voleu matemàtiques, poques en trobareu a la novel·la: Pascal ens parla de la seva calculadora i dels seus raonaments probabilístico-religiosos; Mersenne només fa de conseller; Fermat inventa un codi semblant a un que s'utilitzaria a la 1a guerra mundial (l'ADFGVX) i en el que l'autor s'inspira i que bàsicament es centra en combinar mètodes de substitució i transposició. Això sí, descobrim com es va perdre la demostració de l'alehores conjectura de Fermat. Si no teniu interès en llegir el llibre i voleu saber la proposta de l'autor sel·leccioneu el text que hi ha al rectangle de sota.

Fermat dóna al protagonista dos documents: la descripció del codi i la demostració que vo enviar a Pascal. El protagonista carrega amb la demostració i el seu criat amb el codi. Quan és capturat pels arxidolents aquests cremen la demostració pensant que es tracta del codi. Per cert que alguns dels sequaços dels arxidolents són catalans.



Malgrat la de vegades exhausta entrada en detalls històrics de poca rellevància la informació sobre l'estat de la criptologia de l'època s'utilitza molt a la lleugera. El "criptògraf en cap" de la novel·la és Antoine de Rossignol, personatge que també va existir realment i que, per cert, va inventar un complicat codi (la Gran Xifra) que no va ser desxifrat fins al 1890, dos-cents anys després de la seva mort. Per tant poca necessitat va tenir de canviar-lo. Per altra banda en aquells temps ja es coneixia el xifrat de Vigenère que no va ser trencat fins el segle XIX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada