La fórmula més estimada del profesor

• Novel·la de Yoko Ogawa
• Editorial Funambulista (Colección literadura) Madrid, 2008 (edició en castellà). Hi ha també edició en català del del 2014)
• ISBN: 978 -84-941475-9-3 (cat) 978-84-96601-37-6 (cast)

 
Un dels defectes de la majoria de novel·les que inclouen divulgació sobre un tema, especialment una ciència o una part d’una ciència, és que en realitat són pseudonovel·les. L’ombra d’un dels primers best-sellers d’aquest gènere, El món de Sofia, és ben llarga i toca a llibres tan populars com El dimoni dels nombres, El teorema del lloro o un de ben recent, La porta dels tres panys. De fet s’ha de reconèixer que no és el mateix "inserir" divulgació que "integrar-la". O, potser, el que no s’ha de fer és disfressar les coses del que no són. La novel·la és novel·la i la divulgació és divulgació.

Però les històries que les novel·les ens expliquen s’instauren en un marc ampli que conté altres marcs més petits. Com una casa amb habitacions diferents. I aquí, en aquestes habitacions, que poden ser més grans o més petites, sí que podem descobrir mons nous i interessants. Una de les habitacions d’aquesta novel·la, La fórmula preferida del profesor, està poblada de nombres i els nombres s’instauren bella i harmoniosament en la història que se’ns explica.

La trama és relativament senzilla: som testimonis de com neix i creix la relació, des del moment de la seva contractació, entre una assistenta, mare soltera, i un vell matemàtic al que ha de cuidar. L’ancià professor fa anys que va patir un accident que li va provocar un problema de memòria: oblida tot el que li ha passat cada 80 minuts. El tercer personatge central és el fill de l’assistenta, Root. I les habitacions principals on es desenvolupa la història, són els nombres, el beisbol, la tradicional societat japonesa...

Les matemàtiques són així entorn i pont per fer créixer l’afecte entre els protagonistes. Els nombres i els problemes sobre nombres, les converses sobre aquests, sobre el seu significat i la seva bellesa formen part de la història, no són l’excusa per construir-la. La novel·la seria perfectament consistent si canviem les matemàtiques per el descobriment de l’art de Veermer, la música de Satie o la literatura de Italo Calvino. Però l’autora, Yoko Ogawa, ha triat les matemàtiques i les ha integrat de forma natural en la narració. Això la converteix en una novel·la recomanable per tothom, no només pels i les amants de les matemàtiques.

Yoko Ogawa

Un fragment

Él siempre aspiraba a la tranquilidad pero aquello no significaba necesariamente que no hubiera ningún sonido. Por ejemplo, aunque Root corriera por el pasillo haciendo mucho ruido, o pusiera la radio fuerte, eso no alteraba su calma. La tranquilidad que buscaba el profesor existía dentro del corazón, adonde no llega el sonido del mundo exterior. Después de haber resuelto los problemas de las revistas matemáticas, y haberlas pasado a limpio, y mientras las revisaba antes de enviarlas por correo, el profesor, satisfecho con la solución que les había dado, a menudo murmuraba: -Ay! qué tranquilidad No era alegría ni libertad sino calma lo que sentía al conseguir la solución correcta. Era la calma propia del que tiene la certeza que cada cosa está en su lugar, sin tener que añadir ni quitar una sola coma, y que las cosas van a quedarse así eternamente, como siempre había sido. Al profesor le encantaba aquello.