8 d’octubre de 2017

Adoctrinament? Asèpsia?

En el capítol titulat Laicismo y biblioteca de La escuela moderna, on es recopilen diferents textos de Francesc Ferrer i Guàrdia, llegim com el seu autor obria un concurs per editar nous llibres d'aritmètica més acords amb les seves idees sobre pedagogia. Concretament deia:
"…la Escuela Moderna desea un conjunto de problemas por el cual la aritmética resulte lo que debe ser en realidad: la ciencia de la economía social, tomando la palabra economía en su sentido etimológico de buena distribución."
Al 1905 es publicaven, fruit d'aquest concurs, dos volums d'Elementos de aritmética. El de "principiants" recollia texts de Condorcet, Paraf-Javal i exercicis d'Henry Vogt, Podem veure dos exemples de problemes d'aquest llibre:


És probable que aquests problemes ens facin somriure. En podem trobar semblants també a La aritmética del obrero de José Sánchez Rosa.

En un altre extrem trobem, en canvi, alguns problemes que ens posen els pèls de punta. Aquest exemple de la pel·lícula de Roberto Benigni La vida és bella (1997) pot ser una mostra.


Podem pensar que és ficció. Però al llibre Expediciones matemáticas de Frank J. Swetz es cita un llibre de text alemany del 1941 on, després d'informar que "diàriament l'estat gasta 6RM en un tolit; 4,5 RM en un malalt mental; 5,5 RM en una persona sordmuda, 10,6 RM en una persona retrassada mental; 3,5 en un alcohòlic; 8,8 en un pupil a una casa, 2,1 en un pupil a una escola especial i 0,45 en un pupil a una escola normal" demana qüestions com aquesta:
"Calcula la despesa de l'Estat en un pupil a una escola especial i en un pupil a una escola normal al llarg de 8 anys i exposa el sobrecost generat per un pupil en una escola especial."
És evident que l'adoctrinament no és una de les funcions de l'escola. Tot al contrari. Hem de lluitar contra ell. Però, no negarem que darrerament hi ha discussió sobre aquest tema i que molts autoqualificats "antidoctrinaris" són els que realment volen imposar les seves doctrines. Mirem, si no, les polèmiques sobre els currículums d'història. Els de matemàtiques, en canvi, no solen ser motiu de guerra política. Sembla que són massa abstractes, o bé, suficientment abstractes. Entre altres aspectes podem observar que els problemes dels llibres de text, i molts dels que proposem a l'aula, solen tenir un aire asèptic, gens impregnats d'aspectes ideològics. Sempre s'utilitzen contextos nets i polits. Però la pregunta que se'm genera és si això és bo. I la resposta que em surt és que no ho és gens. Perquè deixar de banda la societat i els seus problemes no és gens asèptic. Al contrari, és una altra forma d'adoctrinament. Si constantment diem que les matemàtiques ens ajuden a entendre el món, no hem de fer entrar tots els aspectes d'aquest món a l'aula? Com podem preparar ciutadans crítics si no donem oportunitat a aplicar aquesta crítica a l'entorn social i polític proper?


M'agradaria insistir en l'adjectiu proper. No tenim problema en parlar a l'aula de la mitologia grega, però ens costa molt més parlar de la mitologia cristiana. Per què? Per si s'ofen algú? No ens costa estudiar problemes socials d'altres països, però, del nostre ens és tan fàcil? Si en algun moment hem patit al nostre centre (i a molts ens ha passat) actes de vandalisme els hem tractat immediatament a tutoria. No podem parlar de les destrosses als centres de l'u d'octubre per no "ferir sensibilitats"? És això adoctrinament? De no fer-ho no estaríem amagant el cap sota l'ala?

Ja hem dit que hem de treballar els nombres amb els alumnes perquè els ajudin a interpretar el seu entorn. Els moments electorals ho han estat sempre. Conèixer els sistemes de repartiment electoral és una part de l'educació ciutadana, com ho és reflexionar sobre les seves proporcions i desproporcions. El PP, al Congrés, té un 39,14% dels escons amb un 33,03% dels vots que, en realitat, representa un 23,06 % dels vots sobre el total del cens. Junts pel sí, al Parlament, té el 45,92% dels escons amb un 35,59% dels vots que és un 29,67% sobre el cens. No són les darreres de cada cas dades a calcular per saber com és de proporcional la representativitat parlamentària?

Un altre exemple. No se m'acut fer un treball estadístic que només inclogui recollida i organització amb càlcul de mesures de centralització i dispersió. Pot faltar la interpretació? I propostes de millora si la situació ho demana?

Però una educació matemàtica també hem de parlar sobre l'ús que se'n fa dels nombres. Les interpretacions, la utilització, la manipulació. Un exemple paradigmàtic és el del quantitat d'assistents a una manifestació. A continuació tenim dues imatges de dues manifestacions recents a Barcelona, totes dues fotografies són de La Vanguardia.

26/8/2017

11/9/2017
La primera de les imatges correspon a la manifestació contra l'atemptat terrorista del 17 d'agost a Barcelona. La premsa, en general, va parlar de mig milió d'assistents. Sense discussions. Sense discrepàncies. La segona fotografia és de la Diada del 2017. La Delegació del Govern a Catalunya va parlar de 350 000 persones, els càlculs de El País van ser de 484 000, Societat Civil Catalana (que mentre escric aquestes línies està realitzant una manifestació pròpia i sobre la que ha declarat una assistència de 900 000) les va rebaixar a 225 000. La Guàrdia Urbana va dir que "al voltant d'un milió". El cas més anecdòtic ha estat el del diari ABC que ens proposa un interessant problema de càlcul amb negatius tot fent perdre 800 000 manifestant menys que al 2014 en que defensava que havia participat mig milió.

ABC Catalunya digital 12/9/17

ABC paper 12/9/2014
Tan interessant a l'aula és fer el propi càlcul de xifres com el contrast entre les publicades i les seves intencionalitats.

[Haig d'afegir un exemple posterior a l'escriptura de l'article. M'han enviat aquesta imatge força raonable en la que es comparen les manifestacions de l'onze de setembre de 2017 i la del 8 d'octubre. La invitació a fer càlculs és immediata. Si la la zona verda representa un milió quant representa la de color rosa? I si són 225 000? I si a la zona rosa són 900 000, quanta gent hi ha a la blava? I si...]



Al web del Creamat podem trobar a l'article Errors al mitjans, exemples d'errors estadístics apareguts a la premsa. Veurem alguns dels que dubtarem que siguin errors involuntaris. Hi hi ha casos que directament no són errors, per exemple, en el cas de truncar gràfics.

Exemple de Telemadrid comentat a Malaprensa

He trigat en fer aquest article perquè no escriure'l en calent sobre algunes de les coses publicades al voltant del passat u d'octubre. Però noto que, encara que estic més fred ara, la indignació no se'm passa. Entenc que a l'aula hem de jugar un difícil equilibri entre la neutralitat, l'objectivitat i l'anàlisi i crítica del que passa. Però, encara que els temes són difícils no hem de defugir intentar-ho. L'asèpsia és alienadora. Potser, de vegades, hem de jugar amb el contrast.

El fiscal Juan Carlos Padín va fer un escrit al jutjat el passat 3 d'octubre en la que descartava les investigacions de les accions policials. És interessant, per contrast, la lectura del seu fil argumentari. En ell proposa un "exercici intel·lectual" per demostrar que el número de víctimes va ser mínim.


No he aconseguit recuperar unes declaracions d'Enric Millo amb aquests mateixos càlculs. Fins i tot em sembla que van ser anteriors a l'escrit de la fiscalia. En tot cas no seria la primera vegada que el PP avança arguments judicials. Hi van haver reaccions a twitter. Algunes preguntaven si es farien càlculs iguals amb les víctimes dels atemptats. En altres quin percentatge de la població representava el rei. Però crec que em falta humor davant d'un ús dels números tan fred i sense ànima, per no dir directament vil. 

Una possibilitat és comparar aquest ús de les dades amb els impactants anuncis del Servei Català de Trànsit de la Campanya “Tots tenim família. A la carretera víctimes 0” . Potser algú li hauria de fer una adaptació al fiscal Padín.


En el fons el que vull dir és que hem de contextualitzar les matemàtiques de forma que també toquem aspectes de valors. Que hem d'ajudar a entendre el nostre món i a millorar-lo. I que defugir aquesta qüestió només ajuda a fomentar l'acriticisme i el continuïsme. No parlar d'un tema no fa que deixi d'existir. I que a les escoles i als instituts sabem fer-ho bé, encara que algú digui que "adoctrinem".

Mussolini va dir a Roma al 1925: "Els millors feixistes obeeixen en silenci i treballen amb disciplina. Nosaltres diem: primer els deures, després els drets "

Ampliació

A les VII Jornades de la Cultura Matemàtica de els persones es va mostar aquest vídeo al qual no cal afegir més comentaris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada