1 de novembre de 2012

"Elogio de la irreligión" de John Allen Paulos

Potser perquè no és un llibre exclusivament de matemàtiques aquest títol del divulgador i matemàtic John Allen Paulos, publicat al 2009, ha passat una mica desapercebut. Però qualsevol obra de l'autor d'El hombre anumérico o Un matemático lee el periódico sempre té punts d'interès. Tal com es viu el tema religiós als Estats Units, on segons estadístiques que es comenten al llibre, els ateus són els que produeixen un major índex de desconfiança, no deixa de ser una iniciativa valenta escriure i publicar una obra d'aquest tipus.

No és tanta la distància entre un ateu i un creient. Si d'una bossa que conté mil euros una persona agafa un i una altra no n'agafa cap no hi ha gaire diferència de diners entre els dos. La majoria de creients tria un sol déu entre els centenars o milers existents (hi ha alguna estadística?) mentre que els ateus no n'agafen cap. Un creient només creu en un déu més que un no creient.  Aquest pseudoargument ja dóna per obrir un debat.

I aquí rau el problema. Es pot argumentar des de la lògica l'existència de déu? O, per contra, des de la lògica es pot desmuntar qualsevol intent de demostració de la seva existència? Aquest llibre s'inscriu en la segona línia. La seva pregunta inicial és: "Hi ha alguna raó lògica per creure en Déu?"



Allen Paulos, capítol rera capítol, ataca diferents argumentacions sobre la possible existència de déu, des de contraargumentacions i contraexemples inspirats, majoritàriament, en la matemàtica. El llibre els presenta dividits en tres  parts:
  • Quatre arguments clàssics
  • Quatre arguments subjectius
  • Quatre arguments psicomatemàtics
Cal especificar que part de les motivacions del llibre venen del pes "moral" que semblen tenir les idees religioses als Estat Units. Al nostre país la veu de l'església la sentim més als mitjans que al carrer. Per tant no podem dir que el nostre estat (actual o futur) és bàsicament laic i el respecte general a la religiositat dels altres, malgrat notícies puntuals,  força estès. Encara es fa religió a molts centres escolars públics però, en la majoria dels casos, és minsa la part d'alumnat que s'hi apunta. Alguns diran que... gràcies a Déu! Però a la societat americana la cosa, segons descriu l'autor, sembla diferent. I, a més, les diferents esglésies imposen idees de caire molt retrògrad, no només en temes com l'avortament, la prevenció de la SIDA, sinó també en temes científics com l'origen de l'univers, l'ús de cèl·lules mare o l'evolució de les espècies. Fins i tot Allen Paulos ens explica que a l'estat d'Arkansas hi ha una llei que impedeix accedir a càrrecs públics si no es creu en déu.

Potser la base de la qüestió està aquí: la religió és una fe, una creença. I hi ha tres tipus de persones: les que hi creuen, les que no i les que "no saben/no contesten", també anomenats agnòstics. No sembla, doncs, que es pugui, ni que calgui, argumentar la fe des de la lògica. Perquè, de fet, tampoc podem argumentar totes les nostres creences no religioses, ni totes les nostres accions, des de la lògica. Per tant, el que cal alimentar és el respecte a les creences dels altres. Una altra cosa són les interpretacions i aplicacions de les "normatives" religioses, sovint anomenades lleis, que fem els humans. Aquí sí que no és respectable allò que no respecta. Cito del llibre:
" S'està posant de moda sostenir que religió i ciència estan creixent juntes i han deixat de ser incompatibles. En la meva opinió, aquesta convergència és il·lusòria. Encara més, no crec que cap intent de combinar aquests cossos de coneixement tan dispars pugui prosperar intel·lectualment. No cal dir que això no significa que els religiosos i els irreligiosos no puguin respectar-se mútuament en els seus respectius intents de donar sentit al món".
El llibre, doncs, des d'una irreligiositat confessa des de les primeres pàgines del que tracta és, per una banda. de desmuntar totes les pseudoargumetacions que intenten demostrar l'existència de déu i, per l'altra, fer-nos amatents a les argumentacions acientífiques d'algunes esglésies.

Dostoievski, déu i les geometries no euclídies

Al capítol III del llibre V d'Els germans Karamàzov de Fiòdor Dovstoievski els germans Ivan i Alioxia el primer ja argumenta que millor renunciar a entendre lògicament l'existència de déu tot tenint en compte que els matemàtics estan estudiant les geometries no euclídies, que "queden fora del nostre abast" ja que que vivim a un món tridimensionalment euclidi i que, per tant, així devia ser creat per Déu.

" Cal observar, no obstant, que si Déu existeix, si Ell ha creat realment la terra, l’ha feta, com és sabut, segons la geometria d’Euclides, i no ha donat a l’esperit de l’home més que la noció de tres dimensions de l’espai. No obstant, hi ha hagut, hi ha encara geòmetres i filòsofs, i entre ells alguns d’eminents, que dubten que tot l’univers i fins tots els mons hagin estat creats solament segons els principis d’Euclides. Fins gosen suposar que dues paral·leles, que segons les lleis d’Euclides no es poden trobar mai damunt aquesta terra, podrien trobar-se en alguna banda, a l’infinit. Incapaç com soc de comprendre això, he decidit no tractar de comprendre Déu. Confesso humilment la meva incapacitat per resoldre qüestions com aquestes; essencialment, tinc l’esperit d’Euclides, terrestre; ¿per què voler resoldre allò que no és d’aquesta terra? I t’aconsello que no t’escalfis la closca amb coses d’aquestes, amic Alioxia, i sobretot no te l’escalfis amb el tema de Déu, de si existeix o no. Aquestes preguntes estan fora de l’abast d’un esperit que només té noció de tres dimensions."
(Traducció de Joan Sales)

Ateisme i teoria de conjunts

Una vegada, a l'institut, vaig ser testimoni d'aquesta conversa a la sala de professors. Els protagonistes eren la professora de religió i un altre membre del claustre que anomenarem Pere:
- Pere, tu quina classe d'ateu ets? 
- Vols dir si ateu o agnòstic?
- No, no... Vull dir que si ets dels que no creuen en Déu perquè passa del tema, perquè no se n'ocupa, o ets dels que fan de l'ateisme una fe.
Redéu! Hi ha ateus que també han agafat un euro de la bossa! El conjunt buit és un element més del conjunt "Déus del món"!


Més llibres

No és Allen Paulos l'únic matemàtic que ha dedicat un llibre a defensar l'ateisme. En citarem un parell:
  • Bertrand Russell va dedicar molts escrits al tema de la religió. El seu llibre més conegut sobre el tema és Per què no soc cristià (1927).  En un article titulat "HI ha un déu?" va plantejar l'analogia de la tetera: "Si jo suggerís que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del Sol en una òrbita el·líptica, ningú podria refutar la meva asseveració, sempre que em cuidés d'afegir que la tetera és massa petita com per ser vista fins i tot pels telescopis més potents. Però si jo digués que, ja que la meva asseveració no pot ser refutada, dubtar d'ella és d'una presumptuositat intolerable per part de la raó humana, es pensaria amb tota raó que estic dient ximpleries. No obstant això, si l'existència de tal tetera s'afirmés en llibres antics, si s'ensenyés cada diumenge com a veritat sagrada, si s'instal·lés a la ment dels nens a l'escola, la vacil·lació per creure en la seva existència seria un signe d'excentricitat, i qui dubtés mereixeria l'atenció d'un psiquiatre en un temps il·luminat, o la de l'inquisidor en temps anteriors".
  • L'italià Piergiorgio Odifredi, com Allen Paulos també matemàtic i divulgador, dedica a la religió capítols sencers del seu llibre Il matematico impertinente (Longanessi 2005) o l'obra Perché non possiamo essere cristiano (e meno che mai cattolici) (Longanessi 2007).
  • Martin Gardner, a la seva obra de reflexions filosòfiques personals Los porqués de un escriba filósofo (Tusquets, 2001) dedica també alguns capítols al tema de la religió. Els títols ja donen pistes del contingut: "Les demostracions: Per què no crec que es pugui demostrar l'existència de Déu", "La fe: Per què no soc ateu", "La pregària: Per què no la considero absurda"... Altres capítols parlen del mal o la immortalitat.

I un joc de paraules

Déu n'hi do si de deu o més déus deu quedar-ne només el "de u(n)".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada